El que fan les donants del Banc de Llet, és d'agrair a cada moment

Vaig patir una preclàmpsia greu a l'embaràs i la meva filla, la Laia, va néixer a les 27 setmanes amb 840 grams i 36 cm. Era com un conillet. Va estar ingressada a l'Hospital de la Vall d'Hebron 114 dies, 3 mesos i tres setmanes, des del 20 de gener fins a finals de maig. Quasibé 4 mesos de viure a l'hospital, de baixar i pujar de Piera matí i nit, i d'esperar el moment de tornar a casa. Quan va néixer, no sé si va ser pel disgust, però el cas és que a mi no em va pujar la llet, vaig estar intentant treure'm llet durant un mes i mig. I només vaig aconseguir treure'm unes gotetes, que igualment li donaven! I em deien, "Laia porta, porta, que li donarem". I és clar, unes gotes, quan era tan petita, eren molt d'aliment! Però no hi va haver manera i ho vaig haver de deixar estar perquè hagués acabat malalta. Sort que la van alimentar amb llet del Banc de Llet, "el oro líquido", que li deien a la Vall d'Hebron. I la veritat, el que fan les donants del Banc de Llet, és d'agrair a cada moment. Hi pensava a cada instant quan estava amb la Laia a la incubadora. Sense això, la Laia no hagués tingut les defenses que necessitava, n'estic segura. I ha contribuït al petit miracle que ara estigui la mar de bé de salut. Tant de patiment, sí, però veure-la ara, ho compensa tot. El que hem arribat a patir només ho sap qui ho passa. Com la Cristina i els seus bessons, amb qui vam compartir box a la Vall d'Hebron. Nosaltres pujavem i baixavem cada dia des de Piera, i al final, ho vam trobar normal. D'altres, venien de molt més lluny i tots passavem tot el dia a l'hospital. La Laia va haver de dur oxigen des que va néixer, el 30 de gener i fins i tot quan vam marxar cap a casa. No ens van deixar marxar fins que ella no va aprendre a menjar perquè des de l'inici, ho havia fet amb una sonda nasogàstica. I és per això, que vam deixar la Vall d'Hebron 3 setmanes més tard del que hagués tocat: amb 43 setmanes d'edat i més de 3 kg. I amb oxigen, que va dur fins al 21 de juliol Ha estat com un petit miracle, la Laia no té cap seqüela, almenys pel que fa a encostipats i bronquitis, que és el que et diuen que més vigilis. Com tots els nens nascuts abans de termini, li ha costat més aprendre a caminar, en general va molt endarrerida, però ja hi has de comptar, no pots pretendre que sigui com els nens de la seva edat. És una prematura i tot arribarà.