Coneix les històries de persones que han rebut vida
És senzill; només cal posar el braç, la feina complicada la fan un munt de gent
Lola Ros, jubilada de donant
[video width="848" height="480" mp4="/media/upload/imatges/moltes-gracies/2022/11/donant_-Lola.mp4"][/video]
Si no ho recordo malament, vaig començar a donar sang fa 45 anys, pels volts de 1978, a Bellaterra, en una escola d’estiu de Rosa Sensat. I des de llavors, sempre que he pogut. He tingut 4 fills i no n’he pogut donar sempre, entre embarassos i alguna vegada per pressió baixa o anèmia. Però quan he pogut, ho he fet.
Jo soc del parer que totes les persones, si podem ajudar, ho hem de fer. Ara fa deu anys que estic jubilada i des de llavors, busco activitats que m’ho permetin fer, com ser parella lingüística per conversar o fer classes de català a immigrants amb el grup de Càritas, perquè a Salt, hi ha un col·lectiu important de persones acabades d’arribar que no entenen ni parlen el català.
Una de les vegades que vaig donar, deu fer uns 10-12 anys, un infermer em va dir si volia donar plasma perquè va veure que tenia bones venes. I a partir de llavors, ho feia tot; donava les 3 vegades a l’any que les dones podem donar, i donava plasma molt més sovint, perquè en quinze dies t’has recuperat. Jo havia rebut un SMS que envien a tots els donants de sang i plasma, informant que la meva donació començava el camí per convertir-se en un medicament per ajudar persones com el Pol, i aquest SMS estava signat per ell, com a receptor d’aquesta medicació a base de plasma. I això va ser el que em va motivar a escriure-li una carta. Tot i que els meus fills em deien que aquesta carta era una circular genèrica i que probablement, el tal Pol ni existia.... Li deia que estava una mica trista perquè el mes d’octubre feia 70 anys i per l’edat, ja no podria continuar donant ni sang ni plasma, i li enviava un petit poema que jo havia escrit fa temps. Pol, encantada de poder donar sang i plasma. No em costa gens, només dedicar-hi una horeta i surto tan contenta i satisfeta de poder ajudar, que sembla que m'acaben de fer un regal a mi. Ara estic una mica trista perquè el mes d'octubre faré 70 anys -ja soc una àvia- i per l'edat, ja no podré continuar donant. M'he programat 2 donacions de plasma i 1 de Sang per celebrar l'aniversari i plegar. Et passo un petit poema -m'agrada molt escriure- que vaig fer dedicat al fet de donar sang. REGAL Una riera petita vermella i calenta, em corre pel braç bategant. Te l'allargo obert oferint la vida. Valuós regal, solidari, a raig! des del meu cor. Doncs ja està Pol. Espero que d'aquí un temps, quan estiguis bo i tu facis 18 anys, t'afegeixis a la llista de donants, com jo, i en surtis als 70, igual de satisfet. SALUT i sort! Lola El cas és que després de l’última donació de plasma, sortint del Trueta, em va trucar una doctora del Banc de Sang per demanar-me ‘un favor’: si podia canviar la data de la meva última donació de sang, que jo volia fer coincidir amb el meu aniversari. Sense entendre per què, hi vaig accedir.....Vaig començar a donar sang fa 45 anys, i ho he mantingut quan he pogut
Després ho vaig entendre. El dia que vaig anar a donar per darrera vegada, estava estirada quan veig que entra un noi amb un pastís a la mà i es dirigeix cap a mi. La sorpresa va ser majúscula: era en Pol!! El vaig reconèixer de seguida, per la foto de la carta. I no m’ho podia creure! De tanta emoció no podia ni parlar. Estava entre contenta i trista, molt emocionada i feliç, però també conscient que no tornaria a poder donar sang ni plasma mai més. Jo sempre dic que a mi m’agrada molt donar sang perquè no costa res: la feina complicada la fan els altres. És molt senzill, només has de posar el braç i la resta ho fa l’equip mèdic, els infermers i les infermeres i un munt de gent que processa la sang, l'analitza, la transporta i la posa a punt per enviar-la a qui ho necessita. Jo crec que la gent no dona més perquè ni es planteja que sigui tan senzill i necessari. Sempre que anava a donar, m’emocionava molt perquè hi trobava molts exalumnes, nois i noies de l’Institut S. Espriu de Salt, ara ja amb 18 anys o més, allà amb mi, fent el mateix gest solidari d'ajudar els altres..., i fa goig, és un orgull veure’ls-hi. Recordo especialment en David A., un noi cec, que li vaig preguntar si no li feia por que el punxessin, i em va dir amb el seu humor de sempre: “ No, perquè com que no veig l’agulla...”....veig que entra un nano amb un pastís a la mà...