El meu fill de 15 anys ha estat el meu donant de medul·la

  Sóc trasplantat de medul·la òssia i el donant va ser el meu fill, de 15 anys. Ara fa tot just un any que me'l van fer. Però abans d'arribar al trasplantament vaig passar per un llarg periple mèdic, com molts dels qui hem patit un limfoma. [embed]https://youtu.be/UC5DqTGAqWU[/embed] Me'l van detectar el 2013 i el primer que vaig fer va ser un any de tractament de quimioteràpia i radioteràpia. Puc dir que durant tot aquest temps, amb tots els tractaments, m'han posat bastants "bistecs" de sang -com diem en argot-. I també de plaquetes i de components sanguinis. Així que estic fet, en part, de molta gent que ha donat sang i continua fent-ho. Igual que gràcies als donants de medul·la, sense ells, aquesta malaltia seria molt diferent. I jo també!

Estic fet, en part, de molta gent que ha donat sang

Jo sempre dic que si en una habitació som tres i entra el limfoma, segur que sóc jo al que tria, però la part positiva és que així, no ho passa una altra persona, o la meva dona o el meu fill!

Sempre que hi ha la porta oberta, hi ha la possibilitat de sortir-se'n

Així que després de l'any de tractament, van provar amb un autotrasplantament de les meves cèl·lules. Jo sempre ho pregunto tot per saber què m'espera, no per deprimir-me, i ara!, sinó per estar preparat i mirar què es pot fer. El 2013 vaig tenir una recaiguda i quan m'ho van dir, vaig pensar que sempre que hi hagi una porta oberta, hi ha possibilitat de sortir-se'n. Així que els metges em van dir que l'opció a seguir aleshores era buscar un donant extern. Vaig estar més d'un any esperant a les llistes del REDMO i fent quimio amb pastilles, i com que no arribava i el meu fill ja havia fet 15 anys, van pensar amb ell.

Sóc positiu, penso que sempre que hi hagi una mica d'esperança, hi ha la possibilitat de sortir-se'n

Ell era de les meves característiques físiques i era home, com jo. Així que era una opció factible. Resulta que van veure que érem compatibles al 50%; ell ha estat el que es coneix un donant aploidèntic al 50%. Jo penso que la sort és bàsica perquè funcioni, i l'actitud positiva també. He tingut la sort que la meva medul·la ha continuat treballant, i ara estic estable, amb les seqüeles  que solen ser molt habituals d'aquesta malaltia, com la psoriasis, etc... Són emprenyadores, però t'empenyen al joc psicològic de mirar sempre la part positiva. Jo era súper actiu i he hagut d'adaptar-me als obstacles que m'ha posat la vida. El càncer és una bufetada de realitat pura i dura. El que em queda és gaudir del dia a dia.